Ja ens ho poden jurar davant notari, però ens neguem a creure que aquest equip es el mateix que fa unes jornades ens avorria sobiranament i ens feia preguntar-nos en veu alta que nassos fèiem perdent el temps en aquella muntanya en comptes d’afeccionar-nos a la columbofília. Ni parlar-ne. Potser estem davant d’un cas d’abducció extraterrestre o de mutació genètica, però el que varem veure i viure ahir no te res a veure amb l’avorriment i moltíssim amb el coratge, la fe, el caràcter, la lluita, la classe i amb aquell concepte tan arraconat a Montjuic anomenat espectacle. Sens dubte, el partit d’ahir ens serveix per reconciliar-nos definitivament amb aquest equip, però sobre tot per reconciliar-nos amb el futbol, un esport moltes vegades ingrat que a voltes pot ser meravellós.
Orgull. Aquest es el mot que defineix a la perfecció el partit d’ahir. L’orgull que van mostrar els jugadors per endur-se un partit que per joc mereixien i que el marcador i la sort els negaven. I també l’orgull que poden sentir els afeccionats d’un equip que a la fi és a l’alçada del que s’esperava. I cal ressenyar que tot això no s’ha produït davant d’un qualsevol. El visitant era ni mes ni menys que un Sevilla que visitava l’estadi amb el millor cartell de la seva història, com a campió de UEFA i Supercopa, a tocar del liderat i amb l’etiqueta de gran equip. Però l’Espanyol que ja havia encetat la setmana berenant-se un gran d’Europa, ha fet el ressopó amb els sevillans. I ho ha fet mossegant des de l’inici, absolutament endollat al partit i amb ganes de deixar clar que els dubtes i les llacunes mentals son cosa d’un passat que futbolísticament ja sembla ben llunyà.
Si l’Espanyol fou el millor Espanyol possible, sens dubte va ser perquè alguns jugadors van mostrar la millor versió d’ells mateixos. Entre tots ells cal destacar amb llum pròpia a Ivan de la Peña. El Pelat va fer un dels millors partits que se li recorden amb la blanc i blava i ja des de l’inici va marcar el camí cap a la porteria sevillista. Un xut seu obriria una veda que completarien Luis Garcia i especialment Moises Hurtado, excel.lent al tall i contundent al remat, que un inspirat Palop va aconseguir conjurar. Posteriorment seria Tamudo qui no arribaria a un centre de Riera, el qual tindria poc mes endavant un altra gran oportunitat que malmetria fent-se un fart de pilota i llançant-la per sobre del marc d’un desarborat Palop. Minuts abans, els sevillistes s’havien avançat amb polèmica al marcador gràcies a la intervenció de Pérez Burrull que va assenyalar un penal sobre Luis Fabiano que el seu linier, millor situat, no va veure. Kameni, -que també es cert que es podia haver evitat l’estirada- no va poder deturar el llançament de Kanoute, en el que significava la tercera pena màxima assenyalada contra l’Espanyol en els darrers tres partits. No tenim la mateixa fortuna en que ens els assenyalin a favor, com va quedar demostrat en una empenta sobre Tamudo minuts desprès. Amb l’injust 0-1 al marcador es va anar als vestidors, amb la clara consciència per part de gairebé tothom que jugant així l’empat acabaria arribant.
Però no era així, l’Espanyol seguia manant i controlant el joc, però sense ser capaç de materialitzar les oportunitats. Moisés ho provava de lluny i Luis Garcia tenia una de les jugades del partit al recollir un fantàstic centre de De la Peña i creuar excessivament sobre Palop. El mateix Pelat provava sort des de la dreta obtenint idèntics resultats. Però quan l’equip començava a córrer el risc d’espesseir-se en atac ha aparegut Tamudo amb el desembussador per marcar el gol de la jornada i un dels millors dels 103 que ja conformen la seva carrera. El capità reeditava el seu ja mític regat d’esperó que va inventar fa dos anys a Balaidos per deixar en evidència a Escudé i fer pujar l’empat al marcador. Era la senyal que necessitaven equip i afició per tenir la seguretat que els tres punts es quedarien a Montjuic. L’heroi dels anteriors partits, el ‘Rifle’ Pandiani, ho va provar des de lluny, però ahir no seria necessària la seva intervenció in extremis, ja que en una preciosa jugada de De la Peña per Luis Garcia arribava el gol espanyolista, que segellava una victòria exemplar que ni tan sols la postrera expulsió de Riera podia entelar. Els darrers minuts tant sols servien per acreditar la solidesa espanyolista i proveir al soci perico de la seva indispensable quota de patiment. Però avui ningú s’ha mogut de la cadira fins al darrer sospir però no per esperar el bonus del darrer segon sinó per aplaudir a un equip que sens dubte s’ho mereixia. Un equip que ens torna a fer sentir l´orgull de ser de l´Espanyol.
Fitxa tècnica:
RCD Espanyol: Kameni, Zabaleta, De la Peña (Moha, min.85), Luis García, Riera, Rufete (W.Pandiani, min.57), Torrejón, Jarque, Moisés, Tamudo (E.Costa, min.82) i Chica.
Sevilla CF: Palop, Javi Navarro, Dani Alves, Adriano (Chevanton, min.76), Luis Fabiano (Bruno, min.61), Renato, Kanouté, Escudé, Puerta, Martí i Drago.
Gols: 0-1, Kanouté (min.25); 1-1, Tamudo (min.68); 2-1, Luis García (min.79).
Àrbitre: Pérez Burrull (Comité Cántabre). Va ensenyar grogues a Kameni (m.24), Javi Navarro (m.33), Tamudo (m.42), Chica (m.48), Zabaleta (m.72), Adriano (m.74). Va fer fora amb vermella directa a Riera en el minuto 85.
Incidències: Partit corresponent a la dotzena jornada de Lliga de Primera divisió, disputat en el Estadi Olímpic de Montjuïc davant 22.500 espectadors.
No comments:
Post a Comment